COPENHAGUE,
UNA CIMERA
FALLIDA

 

CC.OO.
FreshPolitik Magazine · Número 6

   L’increment de la concentració de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a la nostra atmosfera és la causa principal de les alteracions del clima que comencem a percebre, cada cop amb més evidències. Això és el que la comunitat científica internacional ha constatat durant els darrers anys, i el que cal recordar davant els grups de pressió que encara s’obstinen a matisar, quan no contradir, els resultats dels diferents estudis presentats.
Pocs fenòmens s’estan estudiant amb tanta intensitat, i amb tant grau de consens. Fins i tot representants d’entitats poc sospitoses d’esdevenir ecologistes de pro, com el Foro Nuclear o alguns fabricants de vehicles, s’hi apunten amb fervor a la causa de la defensa del clima.
Fa poques setmanes, a Copenhaguen, els estats de tot al món havien de decidir en quina direcció s’encaminaria la mitigació del canvi climàtic una vegada superada la vigència del Protocol de Kyoto, é a dir, a partir de 2012.

La Cimera sobre Canvi Climàtic de la ciutat danesa havia d’assolir un acord en el qual es contemplessin i apliquessin les indicacions de la comunitat científica internacional, que recomana una reducció d'emissions d'entre el 25 i el 40% respecte a 1990, per als països desenvolupats. La Confederació Sindical Internacional, en la qual estem integrats Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors,  defensa aquest necessari plantejament.

Des del sindicalisme internacional vàrem a Copenhagen el que anomenen “transició justa”. Aquest concepte té a veure amb la negociació i planificació del canvi de model econòmic, tot considerant que la decadència o l’aparició d’activitats afectarà als treballadors i les treballadores, principals actors de la producció de béns i serveis. Per tot això es fa imprescindible la participació dels agents socials en aquesta transformació cap a una economia baixa en carboni.

Des de CCOO ho diem amb claredat: el resultat final de la cimera ha resultat fallit, s’expliqui com s’expliqui. La falta d’ambició en els objectius d’un acord legalment vinculant, amb garantia de reducció de les emissions de GEH, no ajuden a evitar les conseqüències catastròfiques del canvi climàtic. D’aquesta manera, els líders polítics mundials han incomplert el compromís adquirit fa dos anys a Bali d'arribar en el 2009 a un nou acord multilateral amb compromisos de reducció per als països desenvolupats i objectius que moderin el creixement de les emissions dels països emergents, amb suport de les zones més riques.

La falta d'aquest acord, que hauria d’haver estat ambiciós des del punt de vista legal, serà molt negatiu per a les víctimes del canvi climàtic, la majoria localitzades en els països més pobres de la Terra, i que poc han contribuït a la emissió de GEH.

Però l’escalfament global també afecta concretament a milions de treballadors,  afectats per les sequeres, les inundacions i els fenòmens climàtics extrems. Per l'escassa ambició en la reducció d'emissions, perilla l'oportunitat d'emprendre un canvi de patrons de producció i un canvi de model productiu, que podria crear milions de llocs de treball verds i millorar la qualitat de vida, sense degradar més l’entorn ambiental.

S’ha d’afegir que s’ha exclòs la societat civil de les negociacions que es van dur a terme a Copenhaguen, de manera que s’ha produït un atemptat al diàleg social i un inacceptable intent d’impedir la pressió de la societat sobre les decisions polítiques. En aquesta cimera s’ha trencat amb la llarga tradició de participació de la societat civil en tots aquells temes que tenen a veure amb el canvi climàtic. Una participació que en el seu moment va fer possible precisament aquesta i d’altres cimeres i el mateix Protocol de Kyoto.

Pel que fa al futur de l'agenda climàtica, les organitzacions sindicals considerem que el procés segueix vigent i que s’han de mantenir totes les exigències per a poder obtenir un acord legalment vinculant, de la següent manera:

1.- Que l'1 de febrer els governs dels països industrialitzats es comprometin a reduccions d'emissions seguint les recomanacions de l'IPCC, sensiblement més elevades que les promeses actuals.

2.- Que la Unió Europea adopti, per a aquesta data, el compromís de reduir les seves emissions d'acord amb les recomanacions de la resolució del Parlament Europeu del 25 de novembre. La UE ha de dirigir els seus esforços a pressionar els EUA i els països emergents per tal que assumeixin compromisos significatius tant en reducció d'emissions com en finançament de les polítiques a llarg termini.

3.- Que segueixi el procés de negociacions multilaterals en el marc de Nacions Unides, tant sota la Convenció de Canvi Climàtic com del Protocol de Kyoto, de manera que es pugui arribar a un acord legalment vinculant a la següent reunió (COP-16, Mèxic, 2010). Aquest procés multilateral ha de mantenir-se i reforçar-se en el marc de Nacions Unides i no pot ser substituït per cap grup de països, com el G20, per poderosos que siguin. I més encara d’un G2.

4.- Que es mantinguin en els textos de negociació les mencions a la transició justa i el treball decent.

5.- Que es posi en marxa immediatament el finançament a curt termini, distribuint l'ajuda compromesa de 30.000 milions de dòlars entre els països més vulnerables, amb criteris de transparència, participació dels afectats i transició justa i que es revisi a l'alça el finançament a mitjà termini fins a arribar als 100.000 milions d'euros necessaris, dels quals la UE hauria de comprometre's a aportar no menys d’un terç, seguint les orientacions del Parlament Europeu.

6.- Que es restauri la participació de la societat civil, amb mecanismes i procediments clars i transparents que garanteixin aquesta participació.

 
Les persones treballadores tenim un paper fonamental en la lluita contra el canvi climàtic. Una bona part del CO2 i d’altres gasos que provoquen l’escalfament global (com el metà) són generats pels sectors productius. El nostre coneixement de la feina i la capacitat d’intervenció dels representants sindicals permet aplicar millors pràctiques per reconduir la situació. Però encara hem de disputar en la majoria dels casos el nostre dret d’intervenció amb els empresaris. Encara s’ha de democratitzar a moltes empreses i administracions.

Hem d’esperar de la presidència espanyola de la Unió iniciativa i lideratge per tal d'obtenir aquests objectius així com un reforç de les polítiques espanyoles de lluita conta el canvi climàtic. No s’hi val a badar.

 

Biel Mas· Jose Manuel Jurado
FreshPolitik Magazine · Número 6